El dia del judici final

Hi ha vegades que una persona pot arribar a dubtar de la seva inteligencia, alguns ja tenim clar que la nostra capacitat mental no és gran cosa. Però feia temps que no em sentia tant ridícul i estúpid com el dilluns passat, dia cinc d'agost.

Eren les dotze del migdia i estava treballant, tranquil i molt concentrat amb les meves històries, quan de sobte sento alarmes al carrer. Però no les alarmes típiques d'ambulancies, bombers o policia, sinó les dels bombardejos que es feien servir a la guerra. La meva primera reacció va ser aixecar-me i mirar fora. No vaig veure res d'extrany. Només el soroll eixordador de les sirenes. No m'esperava un bombardeig, però en un país que viu majoritariament per sota del nivell del mar és possible quedar atrapat per unes  fortes inundacions. De fet, si tots els holandesos escopissin a terra a la vegada, podrien anegar el país sencer.

Just després vaig mirar-me als companys de feina, i suposo que la meva cara devia parlar per sí sola perquè els tios van començar a riure molt fort. Entre el catxondeo anaven cridant "Els alemanys ja tornen a atacar-nos!". La rialla va ser llarga, tant com la meva humiliació. Després de passar-se el dia rient a costa meva, m'ho van explicar.

Es veu que el primer dilluns de cada mes, a les 12 del migdia el govern holandes fa proves del sistema d'alarma nacional a tot el país. Ho fan per mantenir en bon estat de funcionament el sistema d'avís d'emergències. Aquí és on va començar la meva reflexió.

Si sempre fan les proves a la mateixa hora, no podria ser que si hi hagués la conicidencia que alguna emergència fos precisament a aquesta hora, la gent no se n'adonaria fins que fos massa tard i ja estaríem ofegats, esclafats per un meteorit o mastegats per un llangardaix mutant gegant. Senyors terroristes, prenguin nota.

Ara que vosaltres ja ho sabeu, si alguna vegada us pregunten què son les sirenes podeu dir:

- És la meva secadora, que ja ha acabat.

- És per recordar-me que em prengui les pastilles.

- S'han tornat a escapar els meus fills de la guarderia.

- És l'avís de que la teva mare va al supermercat.

- ... i totes les coses ofensives que se us acudeixin.

Res més.

Petons, salut i força a Lluís Canut.