El dia del judici final

Hi ha vegades que una persona pot arribar a dubtar de la seva inteligencia, alguns ja tenim clar que la nostra capacitat mental no és gran cosa. Però feia temps que no em sentia tant ridícul i estúpid com el dilluns passat, dia cinc d'agost.

Eren les dotze del migdia i estava treballant, tranquil i molt concentrat amb les meves històries, quan de sobte sento alarmes al carrer. Però no les alarmes típiques d'ambulancies, bombers o policia, sinó les dels bombardejos que es feien servir a la guerra. La meva primera reacció va ser aixecar-me i mirar fora. No vaig veure res d'extrany. Només el soroll eixordador de les sirenes. No m'esperava un bombardeig, però en un país que viu majoritariament per sota del nivell del mar és possible quedar atrapat per unes  fortes inundacions. De fet, si tots els holandesos escopissin a terra a la vegada, podrien anegar el país sencer.

Just després vaig mirar-me als companys de feina, i suposo que la meva cara devia parlar per sí sola perquè els tios van començar a riure molt fort. Entre el catxondeo anaven cridant "Els alemanys ja tornen a atacar-nos!". La rialla va ser llarga, tant com la meva humiliació. Després de passar-se el dia rient a costa meva, m'ho van explicar.

Es veu que el primer dilluns de cada mes, a les 12 del migdia el govern holandes fa proves del sistema d'alarma nacional a tot el país. Ho fan per mantenir en bon estat de funcionament el sistema d'avís d'emergències. Aquí és on va començar la meva reflexió.

Si sempre fan les proves a la mateixa hora, no podria ser que si hi hagués la conicidencia que alguna emergència fos precisament a aquesta hora, la gent no se n'adonaria fins que fos massa tard i ja estaríem ofegats, esclafats per un meteorit o mastegats per un llangardaix mutant gegant. Senyors terroristes, prenguin nota.

Ara que vosaltres ja ho sabeu, si alguna vegada us pregunten què son les sirenes podeu dir:

- És la meva secadora, que ja ha acabat.

- És per recordar-me que em prengui les pastilles.

- S'han tornat a escapar els meus fills de la guarderia.

- És l'avís de que la teva mare va al supermercat.

- ... i totes les coses ofensives que se us acudeixin.

Res més.

Petons, salut i força a Lluís Canut.

Horaris comercials i Koopzondag. O com portar les coses directament a l'absurd.

Fa tot just un mes que estic instal·lat al Països Baixos, i mica en mica em vaig ajustant a la manera de fer dels locals. Tenint en compte que visc sol, la urgència per adaptar-me als seus costums és important. Una de les experiències més xocants que he viscut és la de adaptar-me als horaris comercials, és a dir, durant quines hores estan obertes les botigues en aquest país.

Resulta que l'horari d'oficines, entre les 8 del matí i les 6 de la tarda, és l'horari comú a tots els neerlandesos, és a dir, que la majoria de botigues obren entre 8 i 9 i tanquen entre 5 i 6. Prou just, son entre vuit i nou hores de jornada laboral, i d'una tirada, que aquesta gent no para per dinar ni que els matin. Així doncs, tothom treballa a la mateixa hora. Ningú més veu on fallen les coses? Es que és de ser inutiles, eh?

Quan les botigues estan obertes, TOTHOM està treballant! I quan la gent plega de treballar, TOTHOM plega de treballar. Està clar que hi ha excepcions, però la majoria de gent viu en aquesta absurditat horària laboral. Així doncs, els que treballem no podem anar a comprar qualsevol dia de la setmana.

No tot és caos. En deferència a la resta de treballadors algunes botigues obren els dijous a la tarda fins a les nou de la nit. Un gest extremadament altruista que te l'acostumen a cobrar amb presses, violència verbal i fins i tot en algunes ocasions amb violència física. A part del dissabte, que és el dia que tothom va a comprar,  des de fa pocs anys algunes botigues obren el diumenge, en el que anomenen el Koopzondag, o traduït en una llengua que no sembla que t'estiguin esbroncant, el "diumenge de compres". Després de l'esforç titànic per trobar un nom tant original a aquest fet diferencial dels horaris holandesos van decidir que la possibilitat d'obrir en diumenge era completament opcional i que cadascú decidís quins horaris volia fer.

Quan van començar amb el Koopzondag, van estipular que seria només el primer diumenge de cada mes. S'ha de dir que de tontos no en tenen un pèl. Obrir el primer diumenge després que TOTHOM hagi cobrat el sou, és de ser persona hàbil. Però amb els anys han vist que en algunes ciutats el Koopzondag era un dia molt lucratiu, així doncs van traspassar el marron als governs locals i van decidir que cada ciutat regularia els seus Koopzondags. Així doncs algunes ciutats tenen Koopzondag tots els diumenges (com Breda, per exemple) i algunes obren un o dos diumenges cada mes. Evidentment l'horari del diumenge és mega-reduït i fan quatre o cinc hores i llavors abaixen les persianes, encara que tu estiguis a dins. En aquest cas serveixes d'aliment per alguna família desafavorida de la zona.

Els únics que, per sort, se surten dels horaris estàndard son alguns supermercats. I dic alguns, perquè son només alguns locals, independentment de quina cadena de supermercats siguin. Aquests obren entre setmana fins les vuit del vespre, cosa que es pot agrair en cas que algú tingui una emergència i s'hagi quedat sense caviar de beluga, foie gras d'oca encreuada amb dodo i torradetes per untar.

Tot aquest sistema d'horaris comercials propi d'un planeta habitat per gent amb poques ganes de simplificar les coses, afecta a les zones d'aparcament de pagament de les ciutats. Entendre en quines franges horàries cal pagar és tant complicat que fins i tot se n'ha fet un llibre titulat: "Cuando coño pagar en un parquímetro en una ciudad holandesa para dummies". Llibre que va desfermar gran rebuig social donat que pel títol es podia interpretar que les ciutats en sí eren per gent poc hàbil. Un desastre, escolteu. Un dia explicaré amb més detall tema aparcament, que ara estic en calent i encara em passaria de la ratlla.

Res més.

Petons, abraçades i horaris absurds a grapades.